Voluntariat de fisioteràpia a Gambia.

Hola.

Després de més d’una setmana de la meva tornada de Gambia i en veure l’interès de la gent en conèixer la meva experiència viscuda (tant pacients, com amics, com persones que s’estan plantejant de fer el seu primer voluntariat fora del nostre país), he decidit tornar a utilitzar el blog per resumir-vos la meva super experiència viscuda.

No és fàcil expressar-ho tal com jo ho he viscut. Han sigut dies de reflexionar moltíssim. Per mi és tot un repte explicar-vos aquesta experiència per escrit. Intentaré resumir-ho de la millor manera possible, tot i que no ens enganyem, serà d’una forma molt superficial.

Des de que vaig acabar la diplomatura de fisioteràpia l’any 2012, que em rondava pel cap de fer un voluntariat de fisioteràpia fora d’Europa. Quan vaig acabar d’estudiar, ja vaig treballar com a fisioterapeuta voluntària a Catalunya, i sempre he intentat ajudar d’alguna manera o altra mitjançant la meva feina. Actualment, per exemple, una petita part del que paguen els pacients que acudeixen al meu servei de fisioteràpia, es destina a sessions de fisioteràpia gratuïtes pels usuaris de Talma que ho necessitin.

Però va arribar un dia en que em vaig decidir a complir el meu somni de fer un voluntariat fora d’Europa. Per què vaig escollir Gambia? Doncs perquè volia començar pel continent africà, a Gambia vaig veure l’oportunitat de practicar una mica l’anglès, i perquè vaig tenir la sort de conèixer a l’Enric Giné i la seva família (l’Enric forma part de la ONG responsable, Alpicat Solidari).

Gambia: un país de clima sabana-tropical (molta calor i humitat), on pots veure animals per tot arreu en llibertat (menys les cabres, les quals la majoria van lligades perquè no mengin dels camps veïns), on el cel i el kiee són impressionants, un país sense les meves estimades guirencammes, on el punt més alt se situa als 53 metres per sobre del nivell del mar. Un país envoltat en la seva major part per Senegal i per l’oceà atlàntic en l’extrem oest, travessat pel riu Gambia, i on els arbres més impressionants són els baobabs. Un país on la major part de la població viu en situació de pobresa, on conviuen musulmans i cristians sense cap problema, i on podem escoltar diferents idiomes en un mateix poble (a Baja Kunda, on vaig estar treballant de masande voluntària, parlen majoritàriament Sarahule, Mandinka i Fula). Un país preocupat per diferents malalties, les qual la majoria es transmeten a través dels susulàs (mosquits). Un país en el que existeix la poligàmia, en el que es practica la mutilació femenina, i en el que es dóna importància sobretot a la família. Un país en el que molts dels preus s’han de negociar (en agafar un taxi, en comprar souvenirs,…). Un país en el que trobem bumsters a les platges (homes que es guanyen la vida fent favors de tot tipus a les turistes a canvi de diners). Un país actualment republicà, però en el qual es nota que no fa tant de temps hi havia hagut una dictadura. Un país on la policia hi és molt present. Un país amb menys recursos i menys higiene que en el nostre. (vull deixar molt clar que no estic criticant en cap moment el país de Gambia, té coses que podem considerar pitjors i millors que el nostre país, us asseguro que els podem envejar en diferents aspectes). Un país on la moneda és el dalasis. Un país en el que hem de vigilar a l’hora de comprar menjar (perquè no estem acostumats a les bactèries gambianes), on hem de vigilar amb l’aigua (en molts llocs no és potable), on hi hem d’anar vacunats obligatòriament de la febre groga, i on s’aconsella fer un tractament preventiu de la malària a través de pastilles.

Doncs en aquest país vaig decidir de fer el voluntariat de fisioteràpia, amb moltes ganes de conèixer la seva cultura, d’aprendre llengües noves, de conèixer gent diferent, de veure el seu país, i d’avaluar les seves necessitats i intentar ajudar d’alguna manera o altra a través de la meva feina.

Vaig tenir molta sort de poder fer aquest voluntariat. Les zones més turístiques (Banjul i platges) contrasten totalment amb els pobles de l’interior de Gambia.

A les zones turístiques pots trobar-hi “mansions”, més varietat de menjar, la calor no és tant intensa, i pots trobar-hi alguns tubabs (persones blanques). Però un cop travesses el país i arribes als pobles de l’interior, la calor és molt intensa, la pobresa i la falta de recursos és més evident, hi podem trobar poca varietat de menjar, els pobles i el paisatge és molt més bonic, no hi ha gran cosa que puguis fer-hi per entretenir-te durant les hores lliures (i la calor tampoc et permet fer gran cosa), i ens trobem que som les úniques tubabs en tota la zona (no vam veure cap més tubab en tots els dies que vam estar-hi).

A l’interior la gent és increïble: simpàtica, agradable, humil, agraïda,…

Un cop vaig arribar al Health Center Bajakunda (hospital de Baja Kunda, on estaríem tots els dies fent la nostra feina com a masandes voluntàries), l’impacte en mi va ser evident. Eren 2 edificis separats per un gran pati i en cada edifici hi havia una sala de fisioteràpia. Al pati s’hi passejaven gallines i cabres. Les sales només disposaven de lliteres velles; no hi havia cap més tipus de material (ni estores, ni fundes de llitera, ni cap estri de tractament o per realitzar exercici,…). Una de les sales no disposava de renta-mans ni ventilador. La falta d’higiene era evident, dins de l’hospital hi havia insectes per tot arreu.

Vull tornar a remarcar que no és la meva intenció criticar ni l’estat de l’hospital, ni la gent de Gambia ni el seu país en si, només estic explicant la realitat viscuda allí.

Al contrari, vull fer-vos saber que la tasca que ha fet Alpicat Solidari a Baja Kunda és impressionant: ha creat un hospital, escoles, una cooperativa per donar feina a les dones d’allí, ha construït cases pels professors de l’escola perquè puguin treballar allí (ja que el desplaçament a l’interior del país suposa molt de temps de desplaçament i molt de cost), ha construït una casa perquè hi puguin viure els voluntaris de la ONG, i mil accions més portades a terme.

Doncs tornem a l’hospital i a la nostra tasca com a fisioterapeutes voluntàries. Vam valorar, diagnosticar i tractar diferents tipus de lesions. Els casos més freqüents eren dolors lumbars amb irradiació cap a les dues extremitats inferiors, amb pèrdua de força i dolor als genolls, degut a que la gran majoria de pacients treballaven al camp en una posició forçada de flexió lumbar i petita flexió de genolls, i la gran majoria no practicava esport. Lo que més ens dificultava la nostra tasca era l’idioma (però teníem un petit diccionari amb les 3 llengües principals: sarahule, mandinka i fula, o podíem demanar al Dawda que ens fes de traductor), la manca de coordinació dels pacients en realitzar els exercicis terapèutics (no estaven gens acostumats a fer exercici, segurament la majoria no n’havien practicat mai), i la falta de material (això en veritat no ens va suposar cap problema, ja que com a fisios teníem recursos de sobres per poder tractar als pacients).

De la meva tasca com a fisio voluntària només us puc dir que em va encantar! És increïble poder ajudar a altres persones amb la teva feina, aprenent de persones diferents (cultura, idioma, diferent estil de vida,…) i que t’ho agraeixin tant. També he de reconèixer que marxes amb la sensació d’haver pogut ajudar molt poc, ja que hi vaig estar pocs dies.

També us he de dir que els dies a Baja Kunda van ser molt durs: no poder descansar de la calor ni de dia ni de nit, gairebé no poder dormir per mal d’esquena causat pel llit, aixecar-te amb un mal d’esquena horrorós cada matí i intentar sortir a córrer o a fer exercicis o estiraments i no poder per la calor i el dolor, menjar cada dia lo mateix (hi havia poca varietat de menjar al poble), i tenir moltes hores lliures i poder fer ben poca cosa (no hi havia gran cosa per distreure’t i només et veus capaç de fer coses al vespre, ja que al migdia la calor és insuportable).

També hem de pensar que nosaltres vivíem en millors condicions que la resta de la població (teníem wc i dutxa com al nostre país, teníem llum i aigua potable,…); el problema és que estem acostumats a viure molt millor!

Però tot i les incomoditats, tot i trobar a faltar el meu pis, el meu llit, les meves guirencammes, la varietat de menjar,… vaig gaudir de l’experiència i va ser completament positiva. Vaig aprendre moltíssimes coses! El meu primer voluntariat fora del meu país, el primer cop que viatjava fora d’Europa i el primer cop que viatjava sola (sense conèixer les meves companyes).

I de cop et dones compte que valores coses que no havies valorat mai, veus que la teva manera de pensar en diferents aspectes ha canviat, i et sents una persona molt afortunada.

Hem de valorar tot lo que tenim; gaudir de tot lo que tenim a la vegada que lluitem per tot lo que desitgem. Hem de ser més humils, obrir més la ment i aprendre coses noves contínuament.

Si he de demanar un desig per vosaltres, demano que visqueu cada segon de la vostra vida com si fos l’últim i que agraïu en tot moment tot lo que teniu.

Finalment, agrair a Alpicat Solidari i sobretot a la Carme Campoy, el haver-me donat l’oportunitat de viure tot això. A l’Enric i la seva família, pels seus grans consells, i per haver-me fet agafar tantes ganes d’anar a Baja Kunda. Al Dawda, una grandíssima persona. A les meves companyes com a fisios voluntàries: gràcies per tots els moments compartits i per fer-ho lo més fàcil possible. Gràcies a tota la gent coneguda a Gambia (sou increïbles). I gràcies a la meva família, amics i pacients, per tot el suport rebut. MIL GRÀCIES!!! (i per descomptat, em dono les gràcies a mi mateixa per haver-me atrevit a viure tot això i per la manera com ho he viscut. Em sento molt orgullosa de mi mateixa).

Tinc clar que algun dia hi tornaré!

P.D. M’he deixat mil coses per explicar, podria passar-me hores escrivint sobre aquesta experiència!

Cros de Juneda 2020

El passat dia 2 de febrer, la Alina i jo vam participar al cros de Juneda. Havíem de córrer una distància de 4 quilòmetres. La Alina va aconseguir classificar-se 6a sènior femenina i jo 4a sènior femenina i 1a de la població de Juneda.

Cursa de Sant Blai 2020

El passat dia 26 de gener, el Marc, del grup de running SÍLVIA HILL FISIOTERÀPIA, va participar a la cursa de Sant Blai de El Palau d’Anglesola. Va aconseguir la seva millor marca personal en la distància de 10 k. Enhorabona!

Cursa de l’oli 2020

El passat 19 de gener, la Alina i la Gabi, del grup SÍLVIA HILL FISIOTERÀPIA, van participar a la cursa de l’oli de Les Borges Blanques. La Alina va participar a la cursa de 5k i la Gabi a la cursa de 10k. La Gabi va aconseguir classificar-se 3a local. Enhorabona!

Marxa de la boira 2020

El passat dia 12 de gener, la Patrícia, del grup de running SÍLVIA HILL FISIOTERÀPIA, va participar a la marxa de la boira de 23 k i més de 300 m de desnivell positiu acumulat, la qual enguany sortia de la població de Penelles.

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies